Es ven polític seminou

Les eleccions dels EUA sempre són un gran espectacle on qui guanya no és necessàriament el més preparat. Lluny ens queden ja les repúbliques platòniques. Ara la clau de l'èxit no és un fet objectiu, la clau de l'èxit està a demostrar un valor de venda. La comunicació política, tan necessària per a la democràcia, juga la seva carta oculta durant el procés electoral, juga a la manipulació. Els programes electorals cada cop són més semblants i el que els diferencia és només la posada en escena. L'expressió anglesa show must go on (l'espectacle ha de continuar) es posa de total actualitat durant el desenvolupament de la campanya electoral nord-americana.

Els totpoderosos assessors d'imatge són en realitat els guanyadors de les campanyes electorals. Fa quaranta anys que es va fer el primer debat polític televisat. Els actors: J. F. Kennedy i R. Nixon. El resultat: Kennedy va guanyar l' a priori favorit Richard Nixon. Per què? Kennedy va saber jugar la carta del mitjà TV. Semblava més guapo (en realitat Nixon no n'era gaire), fresc, polit i sobretot segur de si mateix. En definitiva Kennedy va triomfar perquè “donava” millor en pantalla. En qüestió d'arguments, Kennedy també va jugar amb el mitjà. Els arguments van ser curts, clars i entenedors. Mai va rebutjar el cos a cos amb Nixon i es va mostrar més enèrgic, disciplinat i eficaç que el seu rival. Per contra, el candidat republicà Nixon va mostrar-se a la defensiva, reactiu, alterable. En definitiva: va comunicar debilitat.

En el debat de construcció d'imatge Nixon va caure com un castell de cartes i Kennedy es va convertir en el cap visible de la nova democràcia. Tenia Kennedy un millor programa polític? Estava més preparat que Nixon per ser el president del món lliure? Les respostes a aquestes preguntes les deixarem per als experts en ciències polítiques. En aquest sentit només es pot assegurar una cosa: Kennedy va construir millor la imatge que tenien els nord-americans al cap del que havia de ser el seu president.

Idèntic escenari és va viure a la Casa Blanca durant les passades eleccions. Kerry, el nou JFK, havia de desbancar del poder Bush, el nou Nixon, mitjançant la persuasió política. Els programes polítics són secundaris, insignificants. La estratègia que va fer servir Kerry, similar a la que va fer servir Kennedy quaranta anys abans. Però va cometre un error. Aquesta vegada el poble ja no tenia la mateixa imatge de líder que durant els 60. Aquesta vegada els EUA no volien un líder unificador i pacificador. Aquesta vegada els EUA volien un líder messiànic que salvés la seva nació de les urpes dels infidels. Salvant les distàncies, totes les distàncies, els EUA no volien un Jesucrist: volien un rei David que els guiés a la batalla final contra el dimoni. I com ha canviat aquesta imatge tan radicalment? El mitjà que estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra.