Mor el jove pintor Andy Warhol a l'edat de 59 anys. Una mort prematura per algú tan “productiu”. “Productiu”? Sí, sobretot per la seva faceta d'il·lustrador gràfic. La seva filosofia: l'art purament comercial, l'art de la revolució industrial, l'art de la reproducció infinita.

Qui coneix Andy Warhol? Qui era A. W.?

—Ostres, em sona! No era un pintor? Sí, sí!! Aquell que va pintar la cara de la Marylin Monroe, oi?

Sí. Correcte. Andy Warhol va ser un gran pintor de la segona meitat del segle XX. Però, aleshores, què hi pinta Andy Warhol al nostre Bestiari ? Per què tenim aquest home extravagant, tímid i homosexual en el nostre punt de mira? Per què és el nucli de la diana del número 3 de Publiccity ?

Doncs bé, avui toca descobrir l'altra cara d'A. W., la vessant més publicitària i, per sorpresa de molts, d'allò més publicitària.

Andrew Warhola —és així com li van posar els seus pares, tot i que, més tard, per un error d'impremta, sempre més es va fer dir Warhol— va tenir una vida força prolífica pel que fa al camp professional o, potser, també podríem dir-ne, el camp de les aficions, ja que considerava la pintura no només una font dels seus ingressos, sinó també un hobby , una distracció. Va començar a ser reconegut, però no com a pintor sinó com a artista comercial —a continuació explicarem a què ens referim. Va tenir una vida força accidentada i truculenta. Només un exemple: l'any 1968 Valerie Solanis, una actriu mediocre, va disparar la nostra bèstia tres vegades al pit. Va sobreviure de miracle. A què va ser degut aquest incident? Senzillament, A. W. era un personatge admirat per molts, però a la vegada odiat i envejat per molts d'altres.    

Per tant, anem al gra: avui destapem la nostra bèstia! Titular del dia: Andy Warhol, la cara oculta . No com a pintor famós, sinó com a il·lustrador publicitari,   dissenyador gràfic i creador de l'art comercial. Perquè, quin pensament és més “marquetinià” que pensar en l'art com un producte comercial?

Aquest era el lema de Warhol: l'art de la utilitat, l'art comercial. Perquè, per què anomenar alguna cosa art si no és allò que els consumidors volen, demanen i desitgen? Perquè, quin és aquell art viu sinó l'art que es consumeix? Per tant, l'art també té fins comercials. Més ben dit, és millor quan té uns objectius, unes fites a les quals arribar, uns fonaments a partir dels quals subjectar-se.

Aquesta era la seva filosofia: l'art comercial, millor que l'art per l'art. Així, aquest home —diferent de la resta dels seus contemporanis— diem que va ser el creador del Pop Art * .

—Ei! un moment! Pausa, stop!! I què carai és això??

—Doncs em sembla que era l'art que representava la nova cultura de masses (?), la nova societat industrial (?), oi?

Doncs sí, bingo noi!

—Com? Un moment: com es pot representar tot això que m'estàs explicant?

Doncs bé, A. W. va captar-ho ràpidament: la nova societat emergent consumia, estava envoltada de productes i noves marques; així doncs, per què no dibuixar-ho? Per què no mostrar l'art com un altre model de producció? Per què no anomenar factories **  els seus propis estudis*** si eren les seves “fàbriques” d'art?  

A. W. no va dubtar ni un moment i va emprendre la seva tasca d'il·lustrador gràfic, perquè si realment van funcionar els seus arguments va ser perquè els publicistes de l'època, els empresaris van combregar amb ell, van creure-hi, de manera que el pintor va passar a ser l'il·lustrador gràfic de la Tomato Soup, la llauna de sopa Campbell, la mítica ampolla verda de Coca-Cola i, més endavant, també ho seria de l'artista Marylin Monroe, de la dona de Kennedy i del rei del rock, Elvis.

On va reflectir la idea de l'art com a mode de producció? Ja es veia que l'art podia ser entès com un producte amb fins comercials tan sols amb la pintura d'objectes quotidians, “consumibles”; tot i això, Warhol encara va anar més enllà, va fer una passa més introduint la idea de la reproducció, és a dir, pintar infinitat de vegades una sola imatge.

Va dur a l'extrem la seva concepció de l'art com a producte; o sigui, no només pintava els productes, sinó que, a més, els copiava milers de cops. Què aconseguia amb això? Doncs, demostrar de la manera més explícita que la nova societat es basava en la producció massiva d'objectes exactament idèntics.

Déu ni do, no? Bé, aquest era el seu punt de vista. Molts no hi estarien d'acord i, d'altres, es farien del seu club de fans! Però així era Andy Warhol i, sigui com sigui, va aconseguir almenys un dels seus propòsits: ser algú en aquesta vida o, tal com ell deia « quiero ser alguien y no un don nadie ».