Erasmus (II part): Erasmus life

Dia 5 de setembre: m'aixeco a les 4 del matí per anar a buscar un avió direcció Brussel·les per arribar a la meva ciutat d'acollida: Anvers. A l'aeroport tota la família plora, però jo estic tan emocionada que no sento tristesa. Em diuen adéu, entro a la porta d'embarcament serena. Espero. Espero. Començo a pensar: és la primera vegada que viatjo sola, la primera vegada que vaig a viure a mil quilòmetres de casa, que vaig a un país estranger d'on no sé la llengua... Ja he començat a plorar. Pujo a l'avió i em tranquil·litzo, i de mica en mica les pessigolles comencen a rascar-me la panxa: ja sóc a Bèlgica, preparada per al que vingui.

L'endemà començo el curs d'holandès. Intento comunicar-me: és impossible, estic tant bloquejada! Sense adonar-me'n ja he quedat amb dos italians, una romanesa, una anglesa i tres americans per sortir a prendre una cervesa —beguda nacional— la mateixa nit. És clar, la gent se sent sola, com jo, i no es volen quedar a casa. Ni te n'adones i ja no t'enyores. Et passes el dia coneixent gent, la ciutat, passeges, comences a pensar coses que mai no havies pensat.

Ja fa dues setmanes que estic fent el curs d'holandès i ja puc demanar les coses “si us plau” però continuo pensant que és un idioma complicat. Em vénen a veure uns amics i comencem a fer turisme: primer Brussel·les, que és molt bonica —com Barcelona— i té una plaça impressionant, el manneken pis , l' atomium ... Brujes i Gante, on sembla que t'hagis ficat dintre un conte. Però m'agrada més Antwerpen, la meva ciutat, ni petita ni gran, on els carrers son plens de vida i els tramvies hi fan molt de goig. Començo a estar molt orgullosa de la ciutat i el país on he anat a parar. I llavors m'adono que ja és el 20 de setembre, que m'ha passat volant, i que he de començar a la universitat.

Vaig a una classe de c ommunication management amb 40 persones, la meitat són belgues, la meitat erasmus. Estic súper il·lusionada, he tingut sort i les classes són en anglès, per tots. Crec que entenc prou bé el que m'estan dient i penso que aquest sistema de fer les classes en una tercera llengua és una bona idea per practicar i més en una carrera com la nostra.

No me n'adono i és octubre. Ja he anat a Amsterdam: és preciosa però molt dedicada a vendre sexe i drogues als turistes. Allà fan molt bona publicitat i he tingut el plaer de conèixer en Barry, un director d'art que està preparant la campanya de les esportives Asics, les que porta Uma Thurman a Kill Bill .

Fent reunions i treballs cada dia, no me n'he adonat i s'està acabant l'octubre; aquí la gent és molt treballadora i puc afirmar que no havia treballat tant en tota la meva vida. Però per altra banda ja puc dir que sóc tota una experta en mitjans belgues, però només de la part holandesa. Parlant diferents idiomes és normal que existeixin diferents cadenes per cada zona, però tampoc està de més dir que mentre els flamencs parlen francès, els valons no entenen gens d'holandès.

L'estat flamenc controla dues cadenes de televisió: Canvas-Ketnet, que és semblant al Canal 33 —durant el dia és un canal per als nens i a la nit es converteix en una cadena bàsicament cultural— però el més interessant —o el més trist per a nosaltres— és que no hi ha anuncis: es financia amb impostos. L'altra cadena és VRT, que és de contingut general, com TV3, i és la més popular a Flandes.

El 1989 van emergir les televisions privades —com aquí Tele5 i Antena 3— i van aparèixer dues grans companyies: VMMA i Vt4 . La primera controla actualment tres canals: VTM , una cadena de soap operas , i Kanaaltwee i JIM destinats especialment a joves i adolescents. Vt4 té dues cadenes, una de les quals porta el mateix nom de la companyia i l'altre s'anomena vijfTV (5TV) i el seu target són principalment les mestresses de casa. També gaudeixen de la Mtv D utch i la TMF, que són holandeses. El més impactant és que aquí tothom té cable i no han de pagar un plus per gaudir de cadenes estrangeres. Això vol dir que tothom a casa seva té almenys 35 canals.

Ja ha començat el novembre i he estat a Londres, el melic de la publicitat europea. Al seu costat, Bèlgica es queda enrere. Els espots belgues són força avorrits; puc atrevir-me a dir que s'han quedat estancats en la fase «veure per creure»: la majoria d'anuncis són simples demostracions que el producte en qüestió funciona. Però sempre hi ha excepcions: per això organitzen des del 1989 a Brussel·les la Nacht van de reclamevreters que més o menys significa La nit dels anuncis golafres, on es mostren els anuncis més divertits, els més ben fets, el millor, els errors... Tot acompanyat de menjar i festa. No és un festival però és el començament per arribar a ser un país amb bona publicitat. Almenys això espero.

Crec que és un lloc molt acollidor per viure-hi i si la importància de la publicitat està en alça —penso que encara trigarà a estancar-se— vull ser aquí per veure-ho i, qui ho sap, potser participar-hi.

Doncs només em queda dir-vos que us enyoraré!