Tocar de peus a terra

No tinc cap mena de dubte que les promocions que sortiran al món laboral d'aquí a pocs mesos seran competents, atrevides i amb ganes de menjar-se el món i ser algú en aquesta vida. Els conillets d'índies que som aquest centenar d'alumnes tenim molt a dir en el món dels mitjans i de la publicitat. El que no tinc tan clar és si sabrem aguantar el xoc de dimensions importants una vegada entrem en contacte a la cadena de fast-food de torn, a l'empresa familiar o la recepció d'hotel de dues estrelles amb les proteccions als genolls i els pantalons ben cosits, que deia aquell.

Entre la big burguer , la clau de l'habitació número 13 i el retolador fluorescent buscant a El País una oferta de feina millor que s'adeqüi al que hem estudiat segur que ens passen pel cap les grans preguntes. On és la campanya de màrqueting de la multinacional esportiva? I l'acte amb la participació dels prínceps per organitzar? I la campanya de publicitat de mil quilos per a la televisió? Amb aquestes idees al cap ni el Balzac ni els millors psicòlegs serviran per minimitzar el buit de tantes preguntes amb tan poques respostes. Nosaltres sols i el món. El món no ens coneix i nosaltres ens el volem menjar. Quines contradiccions i quina mala llet que té el Déu en el qual creiem. Cinc anys veient com els coloms es passegen per sobre de la pissarra i fins i tot el de la pau ha mort d'un tret.

Molts professors, no tots, s'han oblidat d'explicar-nos que de Casadevalls, Sagarres i Bassats n'hi ha molts pocs. Com ells mateixos uns quants més, però tampoc per tirar cuets. I després de la primera tanda de preguntes, una segona ens pot deixar inconscients. Estan preparades les empreses de les comarques de Girona per absorbir cent llicenciats en publicitat i relacions públiques cada any? De mica en mica ja saben que existim gràcies a algunes de les activitats que s'organitzen, però saben que ens necessiten? Ja sé que em direu que a Barcelona hi ha molta feina. Però resulta, que no estem sols i a l'àrea metropolitana d'estudiants de comunicació també n'hi ha a centenars.

Què ens queda, doncs? Agafar la bossa de viatge, omplir-la del necessari per no passar fred i donar la volta al món a l'estil Forest Gump? Caçar ràpidament el company més ric de la classe i casar-nos amb ell/a? Fer d'okupa a la capital catalana? Ficar-nos en una succedani de secta i resar a Buda? Totes les possibilitats són bones, però a priori no recomanables.

Recomano, no aconsello, perquè aquest privilegi diví de donar consells només el tenen alguns escollits —per ves a saber qui— de llegir un llibre que es diu La bona sort* .

* Trías de Bes, Fernando i Àlex Rovira C elma, La bona sort . Andorra la Vella: Empresa Activa, 2004.