Opinió privada

Portalcomunicacion.com | La tirania de la comunicación | La mala educación | Dies de transició | Honda CR-V

Portalcomunicacion.com, una eina de coneixement a l’era de la informació
Lluís Costa, professor de Documentació informativa a l’EUCC

L’Institut de la Comunicació (InCom) és un institut de caràcter universitari, de la Universitat Autònoma de Barcelona, dedicat a l’estudi dels diversos aspectes de la comunicació. Els seus objectius principals són la recerca (bàsica i aplicada), la formació especialitzada, la divulgació social de coneixements i la prestació de serveis avançats en comunicació. L’InCom, que dedica una atenció preferent a les innovacions i als reptes de la societat de la informació, va ser creat per acord de la Junta de Govern de la UAB l’any 1997.

La difusió de coneixements representa, doncs, una de les principals línies d’actuació de l’InCom i es materialitza essencialment en l’edició de publicacions especialitzades, en l’organització de simposis, debats, fòrums i seminaris sobre temes relacionats amb comunicació i en la difusió a Internet. En aquest darrer punt s’emmarca la creació de la web portalcomunicacion.com.

Com s’estructura formalment portalcomunicacion.com?

Atès que es tracta d’un portal creat per una institució acadèmica, resulta lògic que es prioritzin, amb molt bon criteri, aspectes de funcionalitat i operativitat, amb la qual cosa la navegació esdevé senzilla i amb mínimes complicacions d’ús. Cal remarcar, però, que malgrat que és una creació de la UAB els continguts del portal estan redactats en llengua castellana.

El menú principal s’organitza a partir dels següents temes: Notícies, Documentació, Acadèmia, Organismes, Mitjans, Indústries culturals, Publicitat, Telecomunicacions i Cercadors. La consulta es farà, naturalment, segons l’objecte d’interès de l’usuari, per bé que en el seu conjunt, l’aprofundiment en els recursos sobre comunicació proposats en el menú resulta d’una utilitat molt notable.

Quin interès té el portal pels estudiants de l’EUCC?

Qualsevol persona que treballi en el món de la comunicació hi trobarà recursos imprescindibles per ampliar els seus coneixements. En tot cas, però, comentarem, a manera d’exemple, algunes àrees del menú que entenem que il·lustren aquest interès.

L’apartat de Documentació es subdivideix en: Biblioteques (generals i de comunicació), Fonts estadístiques (sobre mitjans de comunicació, internet i de la societat de la informació), Bades de dades (generals i de comunicació, així com tesis doctorals), Legislació i revistes científiques i especialitzades (sobre comunicació, publicitat, periodisme, cinema…). Si consultem aquest darrer camp, i ens centrem en les revistes sobre publicitat, se’ns obrirà un ventall d’un abast molt estimable i que permet l’accés a revistes com Adweek —versió electrònica d’una revista d’actualitat editada als EEUU i que ofereix notícies d’actualitat, opinió i anàlisi—, Anuncios —setmanari electrònic de publicitat i màrqueting—, IP Mark —revista quincenal espanyola, d’obligada referència i consulta en el món publicitari— o How Now —revista dirigida a dissenyadors gràfics—, per citar-ne només algunes.

La secció de Mitjans està constituïda per: Premsa —diaris i revistes de referència—, Ràdio, Televisió i Agències de notícies. La localització d’aquests mitjans es fa de forma molt didàctica, a través d’un mapa del món que permet clicar la zona d’interès. A manera d’exemple, si seleccionem «Premsa a Catalunya», accedim a un apartat de premsa històrica integrat per un arxiu en línia de premsa històrica en format original impulsat des del Diari de Barcelona, que inclou dades de 30.000 pàgines digitalitzades d’aquest diari entre els anys 1792 i 1990, i que pretén incorporar altres fons històrics d’institucions i publicacions. Dins de l’entrada de premsa a Catalunya, hom pot accedir, també, als diaris Avui, Sport, El Mundo Deportivo, El Periódico de Catalunya, La Vanguardia i a un directori de les publicacions de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal. Pel que fa a «Ràdio a Catalunya», les possibilitats d’accés a diverses emissores és elevadíssima, i va des d’emissores públiques a privades, que abasten gairebé tot el conjunt del territori català: Catalunya Ràdio, RAC 1, Ràdio Marina, Ràdio Olot, Ràdio Principat, Segre Ràdio... L’apartat d’agències de notícies a Catalunya recull l’Agència Catalana de Notícies (ACN) i l’Agència Zoom, especialitzada en reportatges per a la premsa escrita. Naturalment, els mitjans de comunicació que hem comentat són d’àmbit català, però la consulta es pot fer, insistim, a nivell mundial.

Finalment, si seleccionem en el menú l’epígraf «Publicitat», s’obren cinc subgrups: Portals i directoris, Grans grups, Agències de publicitat, Centrals de mitjans i Associacions. En l’apartat Portals i directoris podem consultar, entre d’altres, l’Advertising Educational Fundation, portal dedicat a facilitar informacions i instruments educatius sobre aspectes socials i econòmics de la publicitat; AW Info, portal amb múltiples enllaços amb el sector publicitari i el màrqueting espanyol, o bé el Canal Publicidad, creat per la Universitat de Sevilla. Sobre agències de publicitat espanyoles podem accedir a més d’una vintena i de fora de l’Estat se’n poden consultar un ventall molt significatiu.
És evident, doncs, que portalcomunicacion.com disposa d’un gran interès, tant per als alumnes com per als professors. De fet, els alumnes de l’assignatura de Documentació Informativa, impartida enguany, han elaborat un treball d’anàlisi de la web ressenyada.

Portalcomunicacion.com | La tirania de la comunicación | La mala educación | Dies de transició | Honda CR-V

La mala educación
Sergi López, estudiant de Publicitat i Relacions Públiques a l’EUCC

FITXA TÈCNICA
Direcció i guió: Pedro Almodóvar
País: España
Any: 2004
Durada: 105 min
Intèrprets: Gael García Bernal (Ignacio Rodríguez / Ángel Andrade / Zahara / Juan), Fele Martínez (Enrique Goded), Javier Cámara (Paca), Daniel Giménez Cacho (Padre Manolo), Lluis Homar (Sr. Berenguer), Francisco Maestre, Juan Fernández, Ignacio Pérez, Raúl G. Forneiro, Alberto Ferreiro, Petra Martínez, Sandra, Roberto Hoyas
Producció: Agustín Almodóvar
Música: Alberto Iglesias
Fotografia: José Luis Alcaine
Muntatge: José Salcedo
Direcció artística: Antxón Gómez
Vestuari: Paco Delgado
Estrena a Espanya: 19 de març de 2004LA

REVÀLIDA D’ALMODÓVAR

Dos mesos després de la seva estrena a l’Estat espanyol, La mala educación, la darrera pel·lícula del realitzador Pedro Almodóvar, es va presentar al Festival Internacional de Cinema de Cannes fora de competició. Per si no es va dir prou, era la primera vegada que una cinta espanyola obria el certamen francès. El que potser no es va dir tant és que era l’única pel·lícula espanyola que es va projectar al festival en aquesta edició entre aproximadament un centenar de films. Això ens permet fer-nos una petita idea de com està el cinema espanyol a escala internacional. Les esperances, doncs, que la Palma d’Or d’enguany fos per a una pel·lícula de parla espanyola requeien e Diarios de motocicleta, del brasiler Walter Salles, i en La niña santa, de l’argentina Lucrecia Martel i coproduïda per El Deseo, la productora dels germans Almodóvar. Però no va ser així i el jurat va decidir premiar la valentia de Michael Moore amb la seva controvertida visió del president Bush a Farenheit 9/11.

Però tornant a La mala educación, la pel·lícula de l’Almodóvar, em sembla que puc arribar a sintetitzar en poques paraules la sensació que em va deixar després de veure-la: sense ser ni molt menys dolenta, és un pel·lícula fallida. Per què? Perquè no respon a les expectatives generades (i molt menys tenint en compte el seu anterior treball, Hable con ella, sense cap mena de dubte la seva gran pel·lícula de maduresa).

La mala educación és un projecte que Almodóvar duia al cap des de feia deu anys. Ha assegurat que com que és una història molt personal —que no autobiogràfica— volia esperar el temps que calgués perquè madurés i es refredessin els seus sentiments, i així expressar-los des de la distància i sense rancor. No dubto que aquesta hagi estat la seva intenció, però el que sí que puc assegurar és que des del meu punt de vista no ho ha aconseguit. Fa la impressió que la pel·lícula pretén fer responsable de la degradació dels dos protagonistes a la “mala educació” rebuda per part de l’Església durant el Franquisme. I quan parlo de degradació no em refereixo a l’orientació sexual dels personatges, ni tan sols a la seva obsessió pel transvestisme, sinó a la degradació moral que ha donat lloc a uns homes sense ànima, egoistes, corromputs pel seu desig i les seves passions i un insà sentiment de culpa que sembla tenir l’origen en la repressió patida durant la infància.

La història comença quan el jove actor Ignacio (Gael García Bernal) es presenta a casa del seu amic de la infantesa Enrique Goded (Fele Martínez), que ha esdevingut un reputat director de cinema. Ignacio li entrega un relat titulat La visita amb la intenció que Enrique l’accepti i en faci una pel·lícula. El relat és la història d’amor de dos nois, un dels quals va patir abusos sexuals en un col·legi, que al cap de poc es van haver de separar. Anys més tard es retroben i reprenen la seva frustrada relació. Llavors uns dels dos decideix fer xantatge al mossèn que va abusar d’ell: pretén que li doni una considerable suma de diners per poder-se pagar l’operació de canvi de sexe que tant desitja. A partir d’aquí Almodóvar juga a un joc de miralls, on la realitat es confon amb la ficció en un complex exercici de metacinema (cinema dins del cinema) i crea un món on ja res és el que sembla. Si a sobre omplim la pel·lícula d’elements aliens —com la prostitució, la drogoaddicció i el transvestisme— (i més quan això es fa per caprici del director i no perquè la història ho necessiti realment) el resultat final se’n ressenteix, amb un desenvolupament espès i confús, un ritme narratiu farcit de pegats, que dóna lloc a fragments de gran bellesa però massa forçats.

Formalment, la pel·lícula presenta tots els elements típics de la iconografia d’Almodóvar. Reprèn aquí el gust per la provocació, la transgressió, els colors estridents, etc. que havia deixat parcialment de banda en alguns dels seus treballs anteriors. Curiosament, i tot i que és allò que treu credibilitat a la història, els aspectes estètics com els abans esmentats (propis del particular món del director) o l’exquisida fotografia de José Luis Alcaine i la meravellosa banda sonora d’Alberto Iglesias són alguns dels encerts més grans de la pel·lícula.

Quant a les interpretacions, el primer que crida l’atenció és que tots els personatges de la pel·lícula són homes i homosexuals —a excepció d’una petita intervenció de Leonor Watling, que l’única cosa que fa és desviar l’atenció de l’espectador en un moment crucial de la història—. L’elecció dels actors sembla que hagi estat feta més per motius de comercialitat que no per les seves qualitats interpretatives. Gael Garcia Bernal aconsegueix dissimular l’accent mexicà d’una manera excepcional i assumeix el risc d’interpretar un personatge amb tres registres diferents, encara que funciona millor com a Zahara (de transvestit) que com Ignacio. Fele Martínez aconsegueix una més que correcta interpretació del personatge d’Enrique, el director de cinema, però això no deixa que en certs moments de la cinta el seu excés de contenció sigui inadequat. Per la seva banda Javier Cámara és l’estrella indiscutible del petit fragment en què surt: la seva histriònica interpretació aporta una dosi d’humor que la pel·lícula necessita i que serveix per exagerar la part de cinema dins el cinema que té La mala educación. I què es pot dir d’actors de la talla de Daniel Giménez Cacho i Lluís Homar. Ambdós fan les millors interpretacions de la pel·lícula, sobretot aquest darrer.

En resum, tot i no estar a l’alçada del que s’espera d’un director de la talla de Pedro Almodóvar, La mala educación és la millor pel·lícula espanyola estrenada recentment. Complexa, arriscada, d’una indubtable bellesa plàstica i sobretot polèmica (diverses associacions catòliques franceses intenten boicotejar la seva estrena al país veí), mereix que sigui jutjada de manera particular per cadascun dels espectadors. Si havia de ser l’única representació espanyola al Festival de Cannes, no se me n’acut cap altre de millor.

Portalcomunicacion.com | La tirania de la comunicación | La mala educación | Dies de transició | Honda CR-V

La tiranía de la comunicación
Jordi Gran, estudiant Publicitat i Relacions Públiques a l’EUCC

FITXA TÈCNICA
Títol: La tiranía de la comunicación
Autor: Ignacio Ramonet
Editorial: Debate
Any d’edició: 1999 IGNACION RAMONET

Va néixer a Pontevedra el 1943. És doctor en Semiologia i Història de la cultura, membre fundador i president honorífic d’Attac (Associació per una Taxa Tobin d’Ajut al Ciutadà), director de Le Monde Diplomatique i de Manière de Voir, catedràtic a la Universitat Denis–Diderot de París i un reconegut expert en geopolítica internacional.

RESISTIR LA TIRANIA DE LA COMUNICACIÓ

Amb aquest llibre veureu com els mitjans de comunicació de masses s’han anat convertint en un tirà de poder enorme que probablement ja ningú no pot parar. L’autor, que no es conforma amb l’exposició dels fets, busca la complicitat del lector per combatre, des del front altermundial (altrament dit antiglobal), els mass media en la guerra silenciosa que s’esdevé als nostres caps.

El llibre ens explica com la història de la comunicació és també la dels grans poders (legislatiu, executiu i judicial). Mentre aquests tres poders decidien sobre les nostres vides, la comunicació, llavors més coneguda com informació, s’erigia, capitenejada per la premsa, com una força de repressió dels altres tres poders i com una defensora del ciutadà. Aquesta estructura ha canviat i la comunicació ha avançat posicions. Actualment, gràcies al neoliberalisme, l’economia s’ha convertit en el primer poder i la comunicació en el segon, passant fins i tot per davant del poder polític. Però hi ha un problema: i és que la posició assolida l’ha corrompuda fins al punt que ja no està al costat del ciutadà sinó al contrari.

La informació ens arriba alterada per les agències de notícies i per la necessitat d’emetre grans quantitats d’imatges obviant la qualitat informativa. Els periodistes treballen amb molta menys llibertat i formen part d’un engranatge que amenaça que se’n prescindeixi. Actualment la informació es pondera amb criteris de rendibilitat econòmica i el llenguatge audiovisual imposa les seves normes narratives, basades en la simplicitat i la brevetat dels missatges. A la nova era, dirigida per la televisió, la informació ens recrea un món virtual en el qual dos agents contraposen les seves dades: els telenotícies i la publicitat. Per exemplificar la seva contraposició, l’autor ens parla del Sud. Quan els telenotícies en parlen el mostren com un lloc terrible, ple de conflictes i gent atemorida; per contra, la publicitat el mostra com un paradís a desitjar. I la realitat, què? La realitat és que a banda d’una cosa i altra al Sud hi ha gent que viu el seu dia a dia normal.

Fa poc l’eslògan de la CNN, una de les més grans cadenes mundials, proveïdora de molta de la informació que consumim cada dia, va ser «Slow news, no news». En un món que creu en aquest axioma podem estar segurs que cada cop serà més difícil utilitzar la informació convencional com a font de reflexió i de pensament crític. I per molt que hi hagi fonts alternatives: fins quant de temps podrem resistir la tirania de la comunicació?

Portalcomunicacion.com | La tirania de la comunicación | La mala educación | Dies de transició | Honda CR-V

Dies de transició
Borja Sánchez, estudiant Publicitat i Relacions Públiques a l’EUCC

FITXA TÈCNICA

Dia/hora emisió: Dilluns, 21.40
Canal: TV3
Durada del capítol: 30 minuts
Número de capítols: 16
Títol original: Dies de transició
Idea original: Aaron Sorkin
Director: Francesc Escribano
Productors: Ruth Casanovas i Toni Galobardes
Documentació: Núria Borniquel i Núria Roca

MEMÒRIA HISTÒRICA

Dies de transició és una sèrie documental que ens explica la transició política espanyola, des de la mort del dictador fins a l’establiment de la democràcia. Així, per exemple, en el primer capítol vam poder seguir l’última execució del règim, la de Salvador Puig Antich, amb el testimoni directe de les seves germanes. Aquesta és una de les característiques més interessants de la sèrie: els fets que s’hi expliquen són narrats pels seus protagonistes directes, amb el suport, això sí, d’un exhaustiu treball de les fonts documentals (arxius escrits, gràfics, sonors i d’imatge fílmica). Documentació amb orígens clandestins, en moltes ocasions.
D’aquesta manera, a la nostra generació se li ofereix una oportunitat de conèixer el que va passar durant aquest període tan important de la història del nostre país. Una oportunitat d’entendre allò que hàgim pogut sentir a casa nostra o llegit en llibres de text manipulats per sistemes polítics que ho volien pintar de color de rosa. És per això que s’hauria de felicitar el director de la sèrie, Francesc Escribano, per la perspectiva periodística que li ha sabut donar, allunyant-la de tots aquells reportatges carregats de nostàlgia que havíem vist fins al moment, l’únic objectiu dels quals era ressaltar la vessant nacionalista de fets o personatges pretèrits. Potser és per això que, amb el canvi polític a la Generalitat, Escribano ha estat nomenat director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV).
Cada capítol ens mostra el que sentia una generació que no havia conegut la llibertat, que portava molt temps lluitant a l’ombra i que amb la mort del Caudillo va veure l’oportunitat de lluitar perquè els seus fills visquéssim en un país amb llibertat, encara que per aconseguir-ho es juguessin la vida i, fins i tot, alguns la perdessin. Aquesta és la infinita importància de la memòria històrica: que tot el que van haver de lluitar les generacions anteriors a la nostra com a mínim serveixi perquè no es tornin a repetir situacions similars a aquella. I això que durant els darrers vuit anys semblàvem estar-hi cada vegada més a prop. En aquest sentit, recomano, si no el vau veure, el capítol 7 dedicat a «Les manifestacions per l’amnistia». I no perquè el que va passar el febrer del 76 sigui més important que —per citar un altre capítol— el Canet Rock del 75, sinó per la gran quantitat de paral·lelismes amb el que ha passat els darrers mesos.
Els testimonis dels manifestants, molts dels quals s’estrenaven en la protesta de carrer —com molts de nosaltres en les manifestacions en contra de la guerra de l’Iraq d’ara fa una mica més d’un any— feien posar la pell de gallina. L’única diferència és que en aquella ocasió van rebre molts pals dels grisos. Nosaltres, per sort, no. Després d’aquella manifestació, els mitjans de comunicació estatals (RNE i TVE) no van dir absolutament res del que va passar a Barcelona. L’endemà, els diaris tampoc en van fer cap esment. Ara bé, la premsa internacional li va donar molta repercussió. Des de la BBC fins a la televisió alemanya. És més, l’editorial de l’endemà de Le Monde estava dedicada a la manifestació. No us sona de res? Un parell de curiositats i acabo: d’una banda, el mateix narrador del capítol explica, a les conclusions, que actualment els grisos són la Policia Nacional. De l’altra, Dies de transició és un programa del departament de nous formats. Estarem atents als propers esdeveniments.

Portalcomunicacion.com | La tirania de la comunicación | La mala educación | Dies de transició | Honda CR-V

Honda CR-V

Fabio Tropea, professor de Teoria de la comunicació i Llenguatge publicitari a l’EUCC i Área Semiótica d’Strategic Meth & System MITOLOGÍAS PUBLICITARIAS URBANAS

En los anuncios publicitarios, los coches pueden poblar paisajes distintos y utilizar diferentes analogías y estrategias visuales. Pero son desarrollos narrativos que proceden todos de los mismos valores profundos, los de la Evasión.En el anuncio analizado, el género se renueva y asume potencia significativa gracias al protagonismo de una corbata.Si solicitáramos a un director comercial tradicional una interpretación de este mensaje publicitario, éste nos diría que se trata de una clara cuestión de tipología de coche: el Honda CR-V es un coche urbano, robusto, para salir ocasionalmente de la ciudad, ya que es un 4 x 4 y tiene estructura para aguantar un terreno irregular Sí, vale, pero es como decir que besarse significa intercambiar saliva: interpretación exacta pero tristemente reductora. En realidad, estamos frente a una propuesta de historia intensa que orquesta una sofisticada estrategia persuasiva en donde se expresan —de una forma visualmente atractiva— unos precisos valores existenciales. En lo que sigue, trataremos de reconstruir —de una forma esquemática y resumida— algunos pasos de la puesta en escena del anuncio aquí analizado.

Ante nada, basta ya una visión rápida del anuncio para percibir cuál es el significado global del mensaje publicitario: una escapada radical de la ciudad, una liberación de los nudos de la civilización urbana. Para comunicar este mensaje, se recurre a un cuadro que es en realidad la congelación visual de una historia, en donde es posible imaginar los momentos que la preceden y los que seguirán. Y es un cuadro de una gran fuerza expresiva, tanto en el conjunto como en los detalles. Para empezar, aquel espléndido y central detalle de la corbata, verdadero pivote narrativo de la historia y de la significación profunda del mensaje que se articula de una manera inmediata con el coche.

La Corbata

Una corbata perdida, o más bien abandonada ( y presuntamente lanzada) al borde de la carretera. La corbata es de seda, de una elegancia refinada pero a la vez viva y energética, sobre todo en virtud de sus tonalidades rojas y amarillas, y por aquella iluminación transversal que enciende este objeto-fetiche y lo hace brillar. La corbata parece inmóvil, pero en realidad (por una serie de aspectos que iremos resumiendo) transmite un movimiento descendiente, como si se tratara de una serpiente que se mueve sinuosamente en el suelo. Una serpiente que se dirige hacia abajo y a la derecha de la página, hacia aquella ciudad de la cual otros huyen. Es el lugar de donde procede el coche representado en la escena. Un coche que corre hacia las montañas y del que no vemos gran cosa: sólo la cara posterior y una estrecha prospectiva de la cara izquierda, la del conductor. Entre estos dos objetos, ambos dinámicos y brillantes, se establece en seguida —en la percepción de quien observa la imagen— una serie de relaciones fuertes: la escena está construida para representar una historia en la que la corbata era del conductor, quien la lanzó por una razón que muy pronto se interpreta como el símbolo de una liberación. El anuncio prepara y favorece esta interpretación, e induce incluso a buscar con la mirada la ventanilla del coche, la de la que presuntamente la corbata ha sido lanzada.

Aquella corbata abandonada es, en virtud de esta eficaz construcción de la escena, el inicio de una gran aventura, misteriosa, majestuosa como aquellas montañas que se ven en el horizonte, rodeadas de nubes y silencio. Nuestro héroe huye de algo que le obliga a los convencionalismos, y corre hacia una naturaleza incontaminada. El objetivo está aún lejos, pero también está a la vista; quien se acerca a estas montañas sagradas va perdiendo los vestigios de la civilización estresada en la que vivimos.

Otros códigos

Ahora bien, la interacción corbata-coche, que percibimos como una relación estrecha, se construye como tal a través de diferentes ámbitos y niveles del texto publicitario. Además de la proximidad física al coche de la corbata (y de su importante tamaño, que la hace protagonista), funciona en el anuncio una sinergia de otros componentes de naturaleza plástica, que contribuyen a la generación de efectos de sentido. Colores, distribución de los espacios, puntos de vistas e incluso componentes de materialidad y textura favorecen la propuesta de lectura de la «escapada hacia la montaña». Se piense, por ejemplo, en la viva presencia material de aquella seda (una «piel humana», según lo que afirma el claim) tirada por el suelo, en una tierra sólida, oscura y rojiza que contrasta con la efimericidad de la corbata: brillante, satinada, cultural. Es un objeto urbano que terminará siendo acogido por aquella tierra/naturaleza que acoge (y sufre) cualquier arrogancia civilizadora del ser humano.

Sin embargo, es la dimensión espacial del anuncio la principal responsable de que el coche que se enfrenta simbólicamente a la corbata se perciba como potente y alegre. Bajo este aspecto, el anuncio presenta la siguiente forma esquemática (a la que hemos añadido la principal oposición cromática, la de tierra/cielo):

Está claro. El anuncio presenta un espacio atravesado por muchas líneas de fuerzas, lo que significa y transmite potencia y dinamismo, y hace que la cuesta arriba se perciba como si estuviese siendo superada por el coche con soltura y alegría. La diagonal mayor del anuncio, la que asciende de izquierda a derecha, presenta así una síntesis magnífica de la historia: la corbata abajo, luego el coche, en el centro de la historia, y finalmente, arriba y a la derecha, la montaña, la meta soñada. La oposición cromática marrón/azul, por su parte, además de separar el espacio entre lo terrenal y lo celestial, atribuye más peso simbólico a la caída de la corbata hacia abajo y a la subida igual y contraria del Honda CR-V, una subida visualmente contracorriente (derecha-izquierda) que se produce casi sin esfuerzo aparente. Se transmite así un testimonio plástico del excelente comportamiento de motor y chasis de este conjunto máquina cibernética, que es como un moderno Robokop: metálico y reluciente por fuera, humano y eufórico por dentro.

El anuncio como historia

Con mis estudiantes de Análisis del lenguaje publicitario de l’EUCC de Girona estamos tratando (en las últimas clases) la dimensión narrativa del discurso publicitario. Tratamos de averiguar como se producen historias publicitarias a partir de fenómenos básicos de narratología, como sería el «recorrido canónico de la narración», aquel recorrido básico de toda historia que prevé fases y transformaciones constantes Desde este punto de vista, el anuncio del Honda nos confirma el sentido dinámico del anuncio, ya que nos proyecta de lleno en el momento más dinámico de dicho recorrido de la narración: la actuación decisiva del protagonista. Después de haber planeado una escapada, o sencillamente de haberlo decidido así, por impulso, tras un duro día de trabajo y reuniones formales, nuestro héroe/cyborg se lanza a la aventura, contra vientos y mareas, con un coche que ha obrado en el sujeto humano una auténtica mutación biológica, creando el nuevo guerrero de una Nueva Edad Media.

Conquista

Que quede lejos de nosotros una interpretación ecologista del asunto. Aquí no se trata de respetar el medio ambiente ni de simples ganas de volver atrás en el tiempo. La relevación final de los valores simbólicos básicos que subyacen en la dimensión más profunda del discurso publicitario nos indica que aquí se trata de un viaje algo más iniciático, en donde la primera misión, la instrumental, es la conquista de un espacio incontaminado. Y sin embargo, la armonía cromática de los colores complementarios naranja/azul y la presencia en el fondo de unas montañas cuyo alcance es en realidad la misión de fondo del conductor/coche suavizan la rudeza del primer objetivo, proponiendo un elegante enfrentamiento entre dos entes minerales complementarios: la roca estática y majestuosa de la montaña y el metal dinámico y compactado del Honda, un coche que —significativamente— no posee nombre humano, porque es inequivocablemente máquina: CR-V.