Dani Ayala i Quim Grau, estudiants d'Història a la UdG i Francesc Casadellà i Jordi Gran, estudiants de Publicitat i Relacions Públiques a l'EUCC. Editat per David Quintana i Borja Sánchez, de relacions públiques de l’EUCC
«NO
ÉS UNA EMPRESA ÉS UNA PROVOCACIÓ»
Jaume Sala Berga (Banyoles, 1979) és estudiant de cinquè de la nostra escola i és el visionari, juntament amb el seu soci Àlex Ferreiro, que ha fet d’un burro una mina d’or. Des de fa uns mesos centenars de cotxes zoofílics conquisten les carreteres gironines. Però, d’on va sortir aquesta dèria per l’animal més simpàtic del bestiari?
Així doncs, Jaume: d’on va sortir
la idea del Burro Català?
Un dia em va arribar un adhesiu d’una escola d’equitació
de Banyoles, bé de l’Assossiació d’Amics del Burro
(FRAC), i em va venir al cap la idea de posar-lo en lloc del toro. Després
la gent que em veia el burro me’l demanava i vaig decidir fer-ne una
cinquantena pel meu compte.
O sigui que va ser per “boca-orella”...
Sí, perquè a un amic d’un amic, què és del
Centre Excursionista de Banyoles, li va fer gràcia i va pensar que
el podrien vendre a les barraques de les festes de Banyoles. A la gent li
va picar la curiositat i ens vàrem plantejar vendre’ls. Ho vam
oferir a bars, estancs, llibreries... i com que la gent ja l’havia anat
a demanar se’l quedaven. A partir d’aquí la cosa va començar
a agafar impuls i quan vam sortir a la tele ja va ser el boom bèstia.
I les primeres repercussions de la fama?
La primera va venir del dibuixant del burro. Des de l’associació
ens havien dit que cap problema, es devien pensar que duraria un mes o així.
Nosaltres vam registrar-lo a patents i marques, però ja veus de què
serveix. Quatre dies després de sortir per la tele el dibuixant en
demanava els drets d’autor. Però no sé fins a quin punt
és seu, perquè també l’han reclamat a Olot i a
Banyoles. L’únic que sé és que no l’hem fet
nosaltres.
Ningú us ha posat cap demanda?
No, només vol cobrar un percentatge dels beneficis, però nosaltres no busquem problemes. Coneixem llocs que en fan samarretes i gorres i no diem res. A més, hem canviat el dibuix per no tenir problemes, que és el que volíem, i d’aquest sí que en tenim els drets d’autor.
Com feu la distribució?
Ho fem tot nosaltres. Si bé és cert que ens ajuden els germans
de l’Àlex, amics, coneguts... amb l’ajuda de Televisió
de Banyoles, que ens fa la producció.
Coneixes altres iniciatives semblants a la teva?
Sí. A Lleida i a Tarragona es fa el gat català, però
nosaltres no ho vam saber fins que no es van posar en contacte amb nosaltres
mitjançant el nostre lloc web. Suposo que ja l’heu vist, juguen
amb el gat-cat per allò de l’antiimperialisme, una història
rara.
Creus que aquest tipus de fenomen està
relacionat amb el nou format de les matrícules?
Trobo que tot suma. El PP, el tuning, les discoteques, la música màquina...
Tant de quillo a qui miraves els cotxes i tot eren toros. Una
moda, saps?

Qüestió de marques?
Esclar, potser són una sèrie de circumstàncies que fan
que surtin iniciatives d’aquest tipus. Em sembla que a Galícia
també tenen una vaca i fins i tot he vist un marroquí amb un
camell.
Com t’ha influït estar estudiant Publicitat? T’ha ajudat?
Sí, esclar, però perquè sorgeixin idees un carrera no
ajuda. El que ajuda és fer coses i, quan fas coses, veus que el que
fas a classe és real.
Quins són els vostres objectius?
Bàsicament no en tenim. Que circuli el burro. Estem oberts a tots els
suggeriments que ens arribin. No és una empresa, és una provocació.
Intentem provocar la gent del toro, tan brau, tan noble, tan valent... doncs
mira nosaltres! Neix així, sense objectius.
I de campanyes publicitàries?
No, campanyes no. Anem bastant col·lapsats i, a més, estem estudiant.
Això de treballar... Els botiguers em truquen i em diuen que ho volen
per al dia següent. Jo els contesto que tinc una vida. Ara volíem
apadrinar un burro i posar-li nom. Això, vulguis o no, és una
campanya de comunicació i, després, allò que vingui.
Penseu ampliar la línia de productes?
Ara fem samarretes. És el que dic, ens arriben moltes propostes i cadascú
hi diu la seva: fer estàtues de resina, tovalloles, clauers, encenedors,
ampolles de vi... Jo només dic que no ho veiem com un producte, perquè
si busquem el benefici perdrà el significat.
I ara què?
Ara començarem a distribuir-lo per tot Catalunya, fins i tot als pobles
petits.
© publiCCity, 2004. Revista digital de l'Escola Universitària de Ciències de la Comunicació.
|